ODISSEA AL HOSPITAL DOCTOR PESET DE VALÈNCIA

EXPERIÈNCIA PERSONAL AL HOSPITAL DOCTOR PESET DE VALÈNCIA

Aquesta es una de les meues experiències personals a l’Hospital Doctor Peset de València:

Sorprenent!!! Hi ha moments en la vida on vius situacions tan subrealistes en les quals, com a tots ens ha passat alguna vegada, no saps si plorar o riure.

Fa tres anys i mig vaig ser operada per problemes al genoll en aquest hospital. De l’operació, del metge, dels infermers i infermeres i dels dies d’ingrés no tinc cap queixa, l’estància, dins del que cap, la recorde d’una forma positiva. Però, tot va començar el dia que em varen donar l’alta.

Degut a l’operació, i per prescripció mèdica, no podia flexionar la articulació, a més a més, portava una fèrula que m’ho impedia. A tot açò cal afegir-li el dolor mateix (prou intens, la veritat...) que sentia cada vegada que m’incorporava, degut a la gran inflamació. Cal esmentar que contava amb la suma de 24 grapes i 2 cargols, per això també devia anar amb molt de compte.

Després de tot l’esmenta’t, tinc que dir-vos que vaig eixir de l’hospital, “en condicions”, gràcies a la meua companya d’habitació que em va deixar la SEUA cadira de rodes. Dic seua perquè se la va comprar ella.

El que va passar es que no hi havia cap cadira de rodes condicionada per a poder subjectar la cama que es trobava rígida degut a la fèrula. La cadira de rodes que necessitava podria ser com aquesta, per posar un exemple.

La cosa es que ningú es va preocupar per cóm anava a eixir d’allí, be  sí, la meua companya d’habitació...

Però un mes després, quan vaig anar a llevar-me les grapes, em vaig trobar amb la mateixa situació. La qüestió es que no tenen eixe tipus de cadira de rodes, ni tan sols una, tenen però de les “normals”.

Com ja sabíem  com estava la situació, varem tocar uns dies antes per telèfon per a avisar i per a preguntar si hi hauria una cadira condicionada per a mi. La resposta va ser negativa, però ens asseguraren que trobarien una solució. Sí que la trobaren, però pot ser que ho feren al fem perquè la solució va ser posar a la cadira una caixa d’estes com d’eixes on es posa el peix.Per a rematar, l’aparell per el qual tenia que pujar estava trencat (no hi havia rampeta).

En definitiva, un desastre!!!

En resum, allí vaig estar jo a la sala d’espera, al voltant de dos hores (no està mal per a ser el més d’agost...) amb la meua cadira de rodes “maquejada”, amb una sensació estranya de no saber si estic a un país en desenvolupament o a una ciutat on s’inaugurava, per primera vegada, el circuit urbà de fórmula 1.